FUNK
SALVATJE IMPULS SEXUAL
EL FUNK ÉS EL RITME EN ESTAT PUR. SENSE ARTIFICIS DE CAP TIPUS. ÉS L’ESPINA DORSAL QUE RECORRE LA MÚSICA NEGRA DELS ÚLTIMS 50 ANYS. EL ESPASME QUE HA SACSEJAT LA MÚSICA POPULAR AMB EL SEU RITME INCESSANT. HIPNÓTIC I SEXUAL
Pregunta-li a la gent del carrer a quins artistes de funk coneix. Probablement a cap. En tot cas, sonarà en els seus llavis el nom de James Brown. I és que el funk és el gran oblidat. La seva presència se sol obviar en gairebé tots els llibres, tractats i reportatges sobre el dance music que es publiquen. Com a molt, es parla d’ell com si anés una petita part del soul, el ryhtm & blues o fins i tot de la música disco. I no obstant això, la seva influència en la música popular de les últimes dècades ha estat enorme. Perquè en el principi estava el funk.
Una paraula que, com en tantes ocasions, té un significat literal realment curiós, ja que ‘funk’ vol dir espant, por, repulsió. Almenys això és el que diu el meu diccionari sobre aquest vocable que, per contra, per a molts de nosaltres significa carnos, sexe, seducció.
En qualsevol cas, això és una mica habitual en l’argot dels negres americans, que criden ‘bad’ (dolent) al que és guay, i criden ‘funk’ (espanto) al que és tan estrafalario com excitant i genial. De totes maneres, pel que sembla, l’origen de la paraula ‘funk’ se situa ja en el segle XVII, associat a l’olor corporal, a alguna cosa estrictament físic. I tal com assenyala Rickey Vincent en el seu llibre Funk, és un gènere que està sempre en els extrems, ja que representa al mateix temps el bell i el repelent.
El funk és terra, sexe, cruesa, poder, naturalesa, seducció i passió. Musicalment, el terme s’utilitza des dels anys 50, i és, en realitat, un derivat del hard bop que practicaven Art Blakey i altres jazzmen de l’època. El funk és la forma més crua del groove primigeni, el groove sense disfressar.
AL PRINCIPI VA SER EL RITME
Resulta difícil establir una cronologia exacta de l’origen del funk, perquè, en realitat, més que un estil en si, és una percepció del ritme, una pulsió o per a alguns fins i tot un estat mental. Efectivament, el hard bop dels anys 50 constituiria la seva prehistòria, però seria ja en els anys 60 quan es començaria a desenvolupar com gènere o ritme. Sens dubte, James Brown és l’autèntic rei del funk.
Un personatge carismàtic i temible que entre 1965 i 1970 va lliurar perlas de la talla de Papes gota brand newbag, Igotyou (feelgood), Caíd sweat, Give it up or tum it a bose o Funky drummer, fins a desembocar en el tòrrid Get up (feel Iike being a) sex machine, que constituïx l’autèntic himne del funk més hipntico, cru i salvatge. Va ser precisament James Brown qui anys més tard desqualificaria la música disco davant la seva imparable embranzida: “La música disco és una petítisima part del funk, la part més reiterativa.
La diferència estreba que el funk té autèntic groove i la música disc es queda en la superfície”. Però abans de la irrupció de la disc music, el funk va exercir el seu regnat i va estendre el seu infecciós ritme com un virus entre els diferents gèneres de la música popular.
El seu encreuament amb el jazz va donar origen al Hammond funk de Jimmy Smith o, per descomptat, al jazz-funk, un subgénere ambigu i molt ampli que inclou des de Grant Green, Bernard Purdie o Jack McDuff (els temes del qual serien considerats anys més tard rare grooves pels banderers del acid jazz anglès) fins a Weather Report, els Return to Forever de Chick Coreja o, sobretot, el gran Herbie Hancock, l’àlbum del qual Head hunters segueix sent una obra cabdal de la fusió entre el jazz i el funk, que li converteix en el més digne successor de Art Blakey, Horace Silvery altres figures del hard bop.
